Paral·lelament a aquesta realitat, també s’han produït ocupacions il·legals on realment no existia una situació d’extrema necessitat, essent aquesta una conducta premeditada, amb finalitat lucrativa i que, aprofitant la situació de necessitat de persones i famílies vulnerables, s’han volgut emparar en la sensibilitat social d’aquest problema per disfressar actuacions il·legals per motivacions diverses, i que en poques ocasions tenen res a veure amb extrema necessitat.
Cap dels procediments legals fins fa poc previstos a la via civil per intentar el desallotjament de la ocupació per la força d’immobles, era plenament satisfactori i en qualsevol cas, resultava un procediment llarg que causava perjudicis, sobretot econòmics, al propietari.

Per aquest motiu, es dictà la Llei 5/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil, en relació a la ocupació il·legal de vivendes. Amb aquesta modificació, s’articulen mecanismes legals àgils dins la via civil que permeten la defensa dels drets de titulars legítims que es veuen privats il·legalment i sense el seu consentiment de la possessió de la seva vivenda, quan es tracta de persones físiques, entitats sense ànim de lucre amb dret a posseir-la o entitats públiques propietàries o posseïdores legítimes d’habitatge social.

D’aquesta manera, el mecanisme de recuperació que tracta la Llei 5/2018 es fonamenta en l’article 441 del Codi civil el qual estableix que en cap cas es pot adquirir violentament la possessió mentre existeixi un posseïdor que s’oposi a tal fet. D’aquesta manera, es pot optar a una solució judicial per la via civil sense haver de recórrer a la resposta penal que, en qualsevol cas, ha de ser sempre l’última opció. Per últim, en previsió que l’ocupant il·legal es trobi en situació de vulnerabilitat social, la Llei també regula l’obligació de traslladar als serveis públics competents la comunicació sobre la situació del mateix per si cal que actuïn amb previ consentiment de l’afectat.