Des de que el passat 17 de març el Govern d’Espanya va decretar l’estat d’alarma com a conseqüència de la propagació del COVID-19, molts són els dubtes que han sorgit a tots els ciutadans especialment en relació a les obligacions de caràcter econòmic a les que venen obligats a complir per diversos contractes.

De les majors preocupacions que han aparegut, són les corresponents als contractes d’arrendament de local de negoci, especialment per aquells negocis que han vingut obligats a tancar la seva activitat (restaurants, cafeteries, etc.). Es plantegen dubtes com els de si segueix vigent l’obligació de pagament de la renda.

En aquest sentit, l’arrendatari d’un local de negoci destinat a un comerç que té prohibida per decret la seva obertura, té com a obligació essencial davant de l’arrendador el pagament de la renda pactada. Es tracta doncs, d’una obligació dinerària que no resulta impossible de complir. En aquests contractes succeeix que l’arrendador si que compleix plenament amb la seva obligació (respecta la possessió, ús i gaudi de l’arrendatari del local), motiu pel qual no seria raonable traslladar a l’arrendador les conseqüències de la impossibilitat de l’obertura o imposar-li una suspensió del contracte.

Les autoritats han prohibit l’obertura dels locals al públic, però no pas la possessió i ocupació del local per part dels arrendataris. Per tant, ens trobaríem davant la clàusula rebus sic stantibus: clàusula que fa referència a un principi del Dret en virtut del qual s’entén que qualsevol alteració substancial de les estipulacions contractuals, pot donar lloc a la modificació de les mateixes. 

En base a la clàusula rebus sic stantibus, caldrà valorar, cas per cas, si la impossibilitat d’obertura del local al públic durant un temps determinat representa un fet de tal importància que altera les bases del negoci de tal forma que frustra o fa inassolible l’objectiu econòmic que dóna sentit al contracte; tenint en compte també que es produeix un fort desequilibri entre les prestacions. A més, el fet de no poder obrir el local al públic no és un risc inherent a aquests tipus de contractes i per tant, que hagi de suportar sense observacions l’arrendatari, si no que és un fet excepcional decretat per l’estat d’alarma actual, així com tampoc és un fet contemplat al propi contracte.

No obstant, el que no convindria és que l’arrendatari decidís unilateralment no pagar la renda pactada o fer un pagament inferior, ja que davant d’això, l’arrendador quedaria facultat per interposar la corresponent demanda de desnonament per manca de pagament. Per tot, en relació a l’aplicació de la clàusula rebus sic stantibus o de fixar la modificació dels contractes serà molt important la casuística concreta del cas. Seran factors determinants, entre d’altres, la durada de la prohibició de l’obertura, si l’arrendatari s’ha vist greument perjudicat en els seus ingressos o no per aquesta prohibició d’obrir el local, i l’abast dels perjudicis patits, les possibilitats de recuperar els ingressos una vegada finalitzi la prohibició d’obrir al públic, etc.

 El problema però dels contractes d’arrendament i la doctrina de la clàusula rebus sic stantibus és que aquesta no és d’aplicació unilateral i, en cas de disconformitat entre les parts, necessitarem una resolució judicial que solucioni el conflicte.